Emília Illamola. Fraccions

Al juliol del 2102 va aparèixer la primera edició de Fraccions: l’opera prima d’Emília Illamola.

Una primera fullejada ràpida a Fraccions, minuts abans de comprar-lo, ja revela que es tracta d’un personalíssim collage de tot just 63 pàgines. Si disposes de cinc minuts més per a entre-llegir alguns dels fragments del collage, ja hauràs pres la decisió de comprar-lo, dur-te’l a casa i deixar-lo reposar uns dies abans no arribi el moment d’endinsar-te tranquil·lament en la seva lectura.

I arriba el moment.

Fraccions és una juxtaposició de fragments, d’impressions, de visions i percepcions que dibuixen tot un mosaic poètic d’absència i enyorança, un blues, un cant a la saudade.

Fraccions és un mirall de la realitat. (I què és la realitat sinò un tot de fragments que la nostra subjectivitat amalgama per fer-los comprensibles?)

Fraccions és una finestra a una interioritat femenina que ha alentit el seu tràfec diari, una interioritat que de sobte muda la mirada i es torna contemplativa i reflexiva. I creadora.

Paraules, frases i paràgrafs breus i pausats que per una banda destil·len la realitat més quotidiana i per l’altre teixeixen un relat que la reconstrueix des d’una nova subjectivitat que s’autopercep justament en el procés de l’escriptura.

Escriure com a acte de supervivència. En paruales de Marguerite Durás: «Hallarse en un agujero, en el fondo de un agujero, en una soledad casi total y descubrir que sólo la escritura te salvará»

Una lectura tranquil·la i amable bastida en records, descripcions breus, moments quotidians mínims i íntims, impressions i falses impressions, esperes, humors…

Una delicatessen tranquil·la i amable que, sense cap mena de dubte, cal regalar-se.

cropped-4_2013_illamola.jpg

Fitxa tècnica

Titol: «Fraccions»

Autora: Emília Illamola

Editorial: Viena

Pàgines: 63 Preu: 11 €

Altres lectures de «Fraccions»

Audio: «L’argentonina Emília Illamola presenta la seva primera publicació «Fraccions»
http://www.ivoox.com/l-argentonina-emilia-illamola-presenta-seva-primera-publicacio-audios-mp3_rf_1571070_1.html

Video: Emília Illamola a «Cana Dones»
http://www.youtube.com/watch?v=bIiT99N030Y

Fraccions, d’Emília Illamola a «Comunicadores amb Gràcia»
http://comunicadoresambgracia.com/2012/10/30/fraccions-demilia-illamola/

LA MAGIA DE LEER. JOSÉ ANTONIO MARINA Y MARÍA DE LA VÁLGOMA.

Milers de vegades hem sentit les virtuts de la lectura, la seva necessitat, els perills socials d’una generació que no llegeix, etc. però tot i que els intuïm, poques vegades solem trobar els arguments justos que donin fe de la necessitat de llegir.

José Antonia Marina i María de la Válgoma expliquen de manera força entenedora totes aquestes raons i van més enllà: ens faciliten algunes receptes màgiques per aconseguir que els nostres fills i filles, i alumnes, li trobin el gust a això de la lectura.

EL llibre es composa de tot just vuit capítols i una mena d’epíleg.
Els quatre primers capítols s’entreguen a l’anàlisis de la necessitat de la lectura mentre  que els tres darrers capítols són una llista de tasques per a pares, mestres de primària i professors de secundària.
L’epíleg ens facilita un correo electrònic de contacte i ens convida a una, potser, ingènua conspiració de lectors.

«La magia de leer» és un llibre interessant «per se» per a qualsevol lletraferit.
Des d’aquesta premisa qualsevol d’aquests lectors que s’acosti a aquesta màgia reconeixerà probablement alguns dels seus hàbits però dificílment serà sorprés amb cap estratègia extraordinària per al foment de la lectura, amb cap fórmula veritablement màgica.

Massa generalista, el proselitisme planer de Marina i de la Vàlgoma es queda curt, no acaba d’oferir respostes i es queda en propostes més aviat discretes basades en la seva experiència personal.
I és que, amb un títol així, les expectatives són necessàriament altes, però a l’avançar la seva lectura, de mica en mica el llibre, tot i que el lector hi combregarà de totes totes, va perdent la seva màgia.

Ara bé, podria ser perfectament un bon llibre introductori per a pares,mestres i professors. No desvetlla els misteris de l’alquímia però pot ser un marc exel·lent per començar a treballar el foment de la lectura amb els nostres fills i/o els nostres alumnes.

Alguns consells interessants i, sens dubte bons, hi són.
El millor d’aquests consells és un proverbi africà recuperat per Marina: «Per a educar un nen, cal la tribu sencera«.

Només per atendre a la reflexió entorn aquest proverbi ja val la pena dedicar-li unes poques horetes.

En definitiva: no és el que hom espera a partir de l’horitzó d’expectatives que genera qualsevol treball de Marina, però finalment és una lectura interessant.

Fitxa Tècnica
La magia de leer.
Jose Antonio Marina i María de la Válgoma.
Ed. Plaza y Janés, Barcelona, 2005
162 pàgines

Altres lectures

Ciao
La isla Libros

JOSEPH ROTH: CRÓNICAS BERLINESAS

Joseph Roth és un periodista i escriptor austro-húngar (1894-1939) que va gaudir d’un important reconeixement arreu d’Europa al periode d’entreguerres especialment a partir de 1932 amb la publicació de la seva novel·la referència «La marxa Radetzky».

A pesar de ser un autor recuperat pels acostament de grans veus autoritzades com Claudio Magris o Coetzee no sembla que sigui un autor massa llegit ni reconegut actualment, ni tampoc sembla ser una d’aquelles rareses que van circulant i fent-se lloc a través del boca-orella.

Probablement per la majoria dels lectors, Joseph Roth és un d’aquells escriptors desconeguts que ens trobem per casualitat per exemple cercant una guia de viatges per preparar les nostres vacances, o novel·les centrades en la ciutat que anem a visitar que ens aportin una altra perspectiva.

[En aquest text sobre «París no se acaba nunca» d’Enrique Vila-Matas, es fa una referència més completa a aquest tipus de lectures]

«Crónicas Berlinesas» no és, en sentit estricte, una obra de Joseph Roth sino més exactament un recull, una selecció de cróniques periodístiques escrites per Roth entre 1920 i 1933 a diferents diaris sobre un Berlín ja inexistent, reunides per l’editorial Kiepenheuer & Witsch i traduïdes per Juan de Sala Llovet para la versió de l’editorial Minúscula de 2006.

«Crónicas Berlinesas» ens arriba, doncs, de la ma de l’Editorial Minúscula en forma d’un llibre petit, marca de l’editorial, molt de butxaca i facilíssim de transportar. A més, al tractar-se d’un conjunt de breus cròniques no interdependents (tot i que sí complementàries), «Crónicas berlinesas» és ideal per dur-lo a sobre i llegir-lo a estones allà on sigui, al tren, a la nostra terrassa preferida, cinc minuts després de llegir el diari…

És important, però, atendre que estem endavant d’un recull de cróniques, d’articles perodístics que pretenen ser descripcions breus, objectives de la ciutat, instantànies, testimonis «fotogràfics» del temps que descriuen. Així, si recorrem Berlín de la ma d’aquest llibre, aquesta característica (ser un recull de cróniques) ens facilitarà sobremanera recórrer la ciutat reconeixent els escenaris, els espais referenciats i ens ajudarà a passejar-nos per dues ciutats realment molt diferents, la del Berlín d’EntreGuerres i l’actual Berlín, hereu de la divisió en quatre departaments (francés, britànic, soviètic i estadounidenc) i sobre tot a partir del 1948 en Berlín Oest i Berlín Est, que propicià la construcció del famós Mur de Berlín al 1961.

[El tercer hombre, de Graham Green, és un bon exemple d’un relat situat a la Viena de la posguerra, com Berlín, una ciutat dividida en 4 departaments.]

La mirada seriosa, objectiva i polièdrica de Roth sobre Berlín ens acostarà a tots el racons de l’efervescent Berlín dels anys vint i ens serà no tans sols un bona guia turística sino també una excepcional guia socio-cultural que ens ajudarà a reconstruir aquell Berlín i a entendre, una mica millor, la història recent de la ciutat i, una mica també, la història recent europea.

Per cert, cada escuna d’aquestes cròniques, ve acompanyada d’una fotografia d’època que, al lector «in situ» li resultarà molt atractiva i interessant de comparar amb l’actualitat de les mateixes localitzacions.

En definitiva, «Crónicas berlinesas» ens permet, entre d’altres, una lectura ràpida, molt fàcil i interessant, i totalment obligatòria per tot el que estigui preparant una visita a la capital alemanya.

Fitxa Tècnica
Título: Crónicas berlinesas
Autor: Joseph Roth
Edición, notas y posfacio: Michael Biernet
Traducción: Juan de Sala Llovet
Editorial: Minúscula
Lugar y fecha: Barcelona, 2006
Páginas: 292
Precio: 16,50 €

Altres lecturas de «Crónicas berlinesas»

A «Ojos de papel»
A «Letras Libres»
A «La Tormenta en un vaso«

SÍLVIA CANTOS: JOCS ERÒTICS

Setzevents és una iniciativa molt interessant d’autopublicació en català en la que els autors poden triar les característiques del llibre que estan produint al seu gust.

«Jocs Eròtics», de l’autora Sílvia Cantos, són tot just 80 pàgines que acullen 8 capítols no numerats per explicar una història breu i senzilla: una noia, Lia, fuig de València i arriba a la encara no del tot atractiva ni turística ciutat de Mataró (Barcelona) per passar les seves vacances. El primer dia coneix, a primer cop de vista, un noi que immediatament es converteix en el seu amant i amb el que viurà una molt apassionada aventura sexual.

Tal com passa al cinema, és difícil separar l’erotisme de la pornografia. La línia és, de vegades, ben prima i, de vegades, té molt a veure amb les expectatives dels espectadors, en aquest cas, dels lectors. Però a «Jocs Eròtics» el sexe és transparent i explícit: no és un relat en que es vulgui insinuar sino un en el que es vol, directament, mostrar. Sens dubte estem més a prop d’un text pornogràfic moderat, abans que no pas d’un erotisme líric i suggerent com si ho pot ser més, per exemple, el « Cirera » de Joan-Lluís Lluís.

Els dos personatges, la Lia i el Joan, careixen de tota construcció psicològica (conclusió amb la que, lògicament la pròpia Sílvia Cantos no està d’acord) i, fins i tot, el context, les circumstàncies que els uneixen són escasament versemblants.

Dos narradors s’encarreguen de desplegar els detalls de l’aventura sexual: un narrador omniscient que inicia el relat, i una veu en primera persona, associada a la Lia, adreçant-se per escrit al seu amant, un cop separats.

No queda molt clar el motiu pel que la Sílvia Cantos tria la narració omniscient o la narració en primera persona però la commutació de veus s’agraeix perquè amb el canvi de perspectiva s’aconsegueix trencar, amb una certa efectivitat, la monotonia del relat.

Sens dubte no és tasca senzilla afrontar una narració eròtica sense caure en els erosionats llocs comuns que marquen el gènere, però tot i fer-ho, «Jocs Eròtics» s’acosta al quid amb un cert ordre i permetent una lectura ràpida, ordenada i, fins i tot, amable: un text sense pretensions ideal per a una lectura tranquil·la a la terrassa més acollidora del poble mentre prenem una cervesseta ben fresqueta.

Però ja.

Fitxa tècnica

Sílvia Cantos
«Jocs Eròtics»
Editorial Setzevents, Urús (La Cerdanya), 2008
Preu: 12 euros

Altres lectures de «jocs eròtics»
Ràdio Vilassar
http://radio.vilassardemar.cat/silvia-cantos-presenta-el-llibre-%E2%80%9Cjocs-erotics%E2%80%9D/

Amics de «Jocs eròtics» a Facebook
http://www.facebook.com/group.php?gid=60997093293&ref=search

Vols publicar el teu propi llibre?
Editorial Setzevents
http://setzevents.cat/

MINH TRAN HUY: LA PRINCESA Y EL PESCADOR

«La princesa y el pescador» es la ópera prima de la escritora francesa de origen vietnamita Minh Tran Huy (1979) y nos llega en una magnifica edición de «La otra orilla«, rústica, y precedida por una lectura favorable de un entregado Enrique Vila-Matas.

«La princesa y el pescador»  nos presenta el relato de los recuerdos de Lan, una chica parisiense hija de emigrantes vietnamitas, y su relación con Nam, un «boat people» que siendo un niño huyó de Vietnam a bordo de un barco sin destinación fija y que, como Lan, vive en la capital francesa.

Lan vive acomododa en una buena familia, Nam en los arrabales de Paris.

La novela habla de la distancia desde una perspectiva moderada (tal vez cicatrizada) por el paso del tiempo, con una nostalgia dulce, con un tono entre pausado y resignado, desde una voz íntima en la que con frecuencia resulta fácil reconocer recortes de la adolescencia propia, de la infancia ya lejana y, sobre todo, perdida.

Cuando el lector se acerca a «La princesa y el pescador» tiende a relacionar un nombre como el de Minh Tran Huy con «lo oriental». El referente de «lo oriental» más próximo tanto para el lector español como para el francés, es el japonés Murakami. Pero Minh Tran Huy no es una escritora oriental y su literatura tiene poco que ver con el animismo del japonés.

A medida que avanzamos la lectura de «La Princesa y el Pescador» descubriremos una literatura mucho más cercana a la del también francés Philippe Claudel y «La nieta del señor Lihn«. En ambas novelas está absolutamente presente Vietnam, la partida, la distancia, las raíces, el futuro en la antigua metrópoli… Tanto el Señor Lihn como Nam son «boat people» llegados a las costas galas huyendo de la desesperación.

Además, el pretérito imperfecto, constante y metódico, de la voz narradora asíc omo su cadencia y ritmo, nos recupera también antiguals lecturas francesas como «El amante» de la también vietnamita Marguerite Duras.

En definitiva, un libro sutil y reposado que vale la pena leer con tranquilidad.

Fitxa Técnica
Títol: LA PRINCESA Y EL PESCADOR
Autor: MINH TRAN HUY
EDICIONS LA OTRA ORILLA| 200 pág.

JEAN GIONO: «L’HOME QUE PLANTAVA ARBRES»

L’home que plantava arbres és un llibre particular. En català l’editorial “El cercle de Viena” en fa un magnífic treball: el text del francés Jean Giono ve afortunadament acompanyat de les il·lustracions de Francesc Viladot i epilogat per una reflexió salvadora del geògraf i naturalista Martí Boada.

El text està format per un paràgraf que calça 4 capítols o blocs (no numerats ni titulats) que conclouen en un altre paràgraf final que tanca l’estructura. En total mitja horeta tres quarts de lectura d’unes 70 paginetes que conformen una novel·la curta o potser més exactament una novel·la curta il·lustrada tot i que, en rigor, L’home que plantava arbres no passa de ser tot just una història: un relat, un relat breu.

La contraportada del llibre resumeix perfectament el relat:

“En una comarca erma i deshabitada de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres. Aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res, decideix transformar el paisatge que l’envolta. I mentre el país es debat en la Primera Guerra Mundial, i després la Segona, ell continua plantant arbres incansablement, fins a cobrir les muntanyes de verdor i canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió”

Aquest resum no amaga res. No hi ha racons, tant la història com el tractament del personatge principal Elzéard Bouffier són transparents: una d’aquelles històries que potser per la seva simplicitat arrelen en la memòria col·lectiva i van passant de generació en generació de lectors (des del 1953)

Resulta revelador les darreres línies del text que els editors aporten a la solapa:

“Quan li preguntaven sobre la història d’Elzéard Bouffier i la seva moativació a l’hora d’escriure-la, Giono sempre deia: M’agradaria fer estimar els arbres o, per ser més exactes, fer estimar el fet de plantar arbres”.

Només?. Sembla que no: No hi ha gaire més a afegir excepte que L’home que plantava arbres és el segon llibre més venut a França després del Petit Príncep. Pot ser ens manca un cert coneixement de la vida i obra de Jean Giono, o potser del sentir francés, que ens ajudi a contextualitzar adequadament la càrrega interior del seu Ezéard.

En qualsevol cas, una molt bona edició d’un molt breu text que probablement ens deixarà més aviat indiferents.

Si més no, sorprenent.


Fitxa tècnica

Jean Giono

L’home que plantava arbres.

Traducció d’isabel-Clara Simó.

Epíleg de Martí Boada.

Editorial “El cercle de Viena”, Barcelona 2008.
72 pàgines. 14,50 €


Altres lectures de L’home que plantava arbres:

http://amicsarbres.blogspot.com/2006/08/un-home-que-plantava-arbres.html

http://paraulesimots.blogspot.com/2008/09/lhome-que-plantava-arbres.html

Magnífic curtmetratage sobre el text de Giono
http://carmematas.blogspot.com/2008/03/lhome-que-plantava-arbres.html

JIMMY LIAO: “HERMOSA SOLEDAD»

Jimmy Liao és un il·lustrador taiwanès que entre 1996 i 1999 va patir una malaltia que la va fer baixar als inferns de la monotonia i la soledat que solen acompanyar les enfermetats de llarga durada.

Durant un any la Jimmy va dibuixar il·lustracions que reflectien el seu estat d’ànim. “Hermosa Soledad” és el llibre que recull una selecció de les il·lustracions d’aquest període.

Hermosa Soledad
Hermosa Soledad

Els dibuixos que conformen “Hermosa Soledad” estan comentats pel mateix Jimmy Liao amb breus reflexions lliures, sempre de caràcter líric, personal i intimista.

El títol de cadascun dels minicapítols (cada il·lustració ve a ser un minicapítol) respon a una data i una molt breu descripció del temps metereològic que, amb tota probabilitat, sintetitza l’estat d’ànim de la Jimmy en aquella data en qüestió i que es tradueix en una il·lustració que transmet, és clar, el mateix estat d’ànim.

L’edició de “Barbara Fiore Editora” és exel·lent, din A5 enquadernat amb tapes dures.

Les il·lustracions són en color (fosques com la malaltia però en color) i les pàgines no estan numerades, sens dubte per a subratllar l’ordre suggerit per les dates dels minicapítols.

Tot i que el treball de Liao és encara força desconegut a Catalunya, les seves il·lustracions són molt pròximes al lector, suggerents i, en alguns casos, enigmàtiques.

El lector de contes il·lustrats podrà reconèixer similituds amb altres autors com la magnífica il·lustradora vasca Elena Odriozola, o l’extraordinària Rébecca Dautremer… i fins i tot clares reminiscènices del surrealista belga Renè Magritte.

Un llibre personal, especial i suggerent. Ideal per a bibliòfils.

Fitxa Tècnica

Jimmy Liao

“Hermosa Soledad”. Barbara Fiore Editora. 2008
176 pàg. 16 €


EL DRAGÓN: ALBERTO IGLESIAS Y ANNA MER

“Dragón” és el primer projecte editorial d’un segell de novíssima creació: “Merienda en el Tejado” que, sembla ser, neix amb molta empenta, i bones i atrevides idees.

Allà on podríem imaginar una novel·la més o menys mediàtica que li donés un bon impuls econòmic, “Merienda en el Tejado” es despenja amb un conte il·lustrat, un llibre de molt bona qualitat, molt cuidat en els detalls i ple d’una il·lusió que emergeix des del mateix pròleg.

Alberto Iglesias i Anna Mer signen “Dragón”.
Alberto Iglesias aporta el text, Anna Mer les il·lustracions, Juan Antonio González Fuentes el pròleg.

Per ordre:
El proleg
Potser el punt feble del “Dragón”. González Fuentes planeja amb excès de proximitat i lirica sobre Iglesias i ignora, absolutament, el magnífic trebal d’Anna Mer.

El text
Un drac blau, amb ales, enamorat d’una princesa a la que no pot aspirar i a la que espia…
Albert Iglesias es mou amb un cert equil·libri entre les marques del gènere, antropomorfitza la bèstia i la converteix pràcticament en una persona, en un amant sensible i patidor per l’amor que sap no veurà mai correspost.

És un text per ser llegit en veu alta, per ser dramatitzat, per ser explicat per un conte contes. En el seu defecte imaginar la seva lectura en veu alta probablement funcionarà i comprovarem com emergeix el ritme, com treballen les pauses, com ens ajuden els connectors, les repeticions, les metàfores suggerents, les llicències poètiques.

En definitiva un text amable, pròxim, apte per nens, apte per adults, per llegir-lo i passar-lo al racó on el nostre cervell barreja contes i somnis.

Les il·lustracions
Ignorades en el pròleg i menystingudes en la promoció, les il·lustracions d’Anna Mer arrelen perfectament en el text i es converteixen en part fonamental.

Aquarel·les a bases de blaus i grisos, figures suaus i estilitzades, més afortunades i líriques les que ens presenten la princesa que no pas el drac, necessàriament a cavall entre home i bèstia.

En conjunt, els treballs d’Iglesias i Mer convergeixen en un conte interessant i de bon llegir, en una història senzilla i agradable, en un llibre bonic dels que sempre agraden que et regalin.

Interessant.

Fitxa tècnica
Dragón
Autor: Alberto Iglesias i Anna Mer
Ed. Merienda en el Tejado. Febrer 2008.

Per a continuar llegint:
El Dragón azul Merienda en el Tejado
«Erase una vez…» Prólogo a Dragón, relato de Alberto Iglesias

EDUARDO MENDOZA: “EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO”

“Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente”.

Aquestes primeres línies de “El asombroso viaje de Pomponio Flato” són tota una declaració d’intencions: les 190 pàgines que les segueixen són tot un catàleg d’iròniques situacions, divertides i inesperades, entreteixides en una trama policíaco-detectivesca al més pur estil mendozià de “El Misterio de la cripta embrujada”.

Als primers anys del segle I de nostra era, l’il·lustre ciutadà romà de l’ordre eqüestre Pomponio Flato va emprendre un viatge a la recerca d’una saviesa que li havia de proporcionar la ingesta de certes aigües més o menys medicinals. Al segon any d’un tan líquid viatge i en una precària indigència, Pomponio apareix a Natzaret just a la vigília de la crucifixió del fuster del poble. En plena desesperació de l’il·lustre ciutadà, un marrec “rubicundo, mofletudo y con orejas de soplillo” el rescata de la misèria encomanant-li, per vint denaris, la missió de salvar al seu pare: el fuster que està a punt de ser executat.

Una història agradable, àgil, fàcil de llegir, relaxada i sobretot entretinguda. Però aquí (que no és poc) acaba el viatge de Pomponio. En una època en la que allò que es llegeix ve majoritàriament determinat per la indústria editorial i el màrqueting més que per la competència de qualitat literària, Eduardo Mendoza escriu de memòria i escriu molt bé, però aporta poc més que un títol competitiu i popular.

L’enrenou editorial que va precedir el seu llançament per Sant Jordi del 2008 anunciava una sàtira literària contra les novel·les històriques tipus “El codi Da Vinci” o “Els pilars de la terra”: les expectatives eren, conseqüentment, altes. Fins i tot es traçava un paral·lelisme amb el Quixot: sàtira per excel·lència als llibres de cavalleries.

Però no: és un llibre de lectura agraïda però no és cap punt d’inflexió a l’actual panorama literari. Com a qualsevol text, el temps el posarà al seu lloc: probablement passarà a la història com el que és, un divertiment refrescant, fàcil de regalar i fàcil de llegir i que garanteix, això sí, una bona estoneta. Que no és poc. I gràcies.

Fitxa tècnica del llibre:
Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Col·leció: Biblioteca Breve
Pàgines: 192
Data de publicació: 28 de marzo de 2008
Preu: 16,50 €

JOAN-LLUÍS LLUÍS: CIRERA. NARRATIVA ERÒTICA CONTEMPORÀNIA.

El juny de 2008 “La Magrana de Butxaca” va publicar la seva primera edició de “Cirera”: la novel·la breu de Joan-Lluís Lluís, que ja va veure la llum, en rústega, al 1996.

L’actual edició és un llibret petit, fàcilment portable i amb un disseny prou discret que de cap manera fa justícia a la lectura que amaga al seu interior. Per fer-se una idea més acurada de què trobarem al llibre, la contraportada ens serà molt més útil:

“Cirera és el diari molt informal d’una noia de la quan no sabrem el nom. Els relats d’aquest llibre contenen la vida sexual de la narradora, una vida fantasiosa i alegre, limitada només pels escrúpuls nascuts del seu amor per l’Oskar, un suís alemany una mica tímid”.

Efectivament, una primera persona femenina narra, en fragments breus, les seves reflexions, experiències i apetències sexuals en un català de frontera que es dilueix en un lirisme suau i transparent.

“Cirera” és un text d’un erotisme clarament explícit ja des de la seva primeríssima línia («EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions») però no és un text ni cru ni barruer, ni el seu realisme descriptiu s’acosta al naturalisme escatològic propi dels extrems del gènere.

L’erotisme de “Cirera” emergeix a la lectura com l’expressió d’una sexualitat femenina alegre, conscient, lliure i assumida, o millor dit, com l’expressió d’una sexualitat femenina imaginada alegre, conscient, lliure i assumida.

Joan-Lluís Lluís no va batejar la veu narrativa femenina cercant, probablement, que cada lector li posés el nom o el rostre que li semblés més suggerent. Succeeix, però, que en llegir el llibre, per exemple, a estones de bus, el lector pot pendre una consciència massa forta de que la veu és, en realitat, una ficció i que allò sorprenent per íntim i preciós és, tan sols, un bell miratge.

En qualsevol cas, miratge o no, es tracta d’un magnífic llibret de tot just 76 pàgines, de lectura fresca, ràpida, amena i agraïda que, a ben segur, deixarà als lectors i lectores, un molt bon regust.

Recomanat.

Fitxa Técnica
Títol: CIRERA
Autor: LLUIS, JOAN-LLUIS
EDICIONS DE LA MAGRANA | ISBN: 84-9867-230-9 | BUTXACA | 76 pág.
Preu : 6,50 euros.

ENRIQUE VILA-MATAS: “PARÍS NO SE ACABA NUNCA”

En una època en la que viatjar a qualsevol racó del món està a l’ordre del dia per a pràcticament tothom, cada vegada són més importants i necessàries les guies de viatges que vagin més enllà de les habituals rutes turístiques de monuments, museus, parcs i jardins.

Als prestatges de les nostres llibreries apareixen guies de viatges especialitzades en els més diversos temes, des de les guies gastronòmiques fins les a guies literàries, passant per tota mena de rutes culturals associades a determinats períodes i esdeveniments de la història, tradició o llegenda locals.

En la línea d’aquestes noves guies de viatges destaquen aquelles novel·les dedicades en lletra i ànima a un paisatge, a una ciutat, a un poble com ara Rayuela (de Cortázar) o Ulises (de Joyce). Bona part dels nous lectors d’aquests textos s’hi acosten justament cercant l’ànima de la ciutat abans d’aterrar-hi.

«París no se acaba nunca», d’Enrique Vila-Matas és una d’aquestes novel·les que el viatger lector pot fer servir com a guia per a recórrer la capital francesa, amb la particularitat que aquest text, a la seva vegada, es passeja pels carrers ja descrits en una consagrada obra de referència sobre la ciutat de les llums: «París era una fiesta», d’Ernest Hemingway.

Com a totes les seves obres anteriors, Vila-Matas es basa en el seu particularíssim concepte d’ironia per a endinsar-se novament pels camins de la intertextualitat i la metaliteratura: sens dubte els terrenys en els que es mou amb més encert.

El resultat és una novel·la que relata l’estada del Vila-Matas postadolescent a París, la història entre cínica i patètica d’un jove convençut de tenir una clara retirada física a Hemingway i que això el determina a seguir les petjades de l’escriptor nordamericà a la capital francesa.

Vila-Matas s’instal·la a les golfes que li lloga l’escriptora Margarite Duras al mateix edifici en el que viu: el número 8 de Saint Benoit, que es converteix, per suposat, en el centre de la seva miserable vida personal i en el cau on redactarà la seva primera novel·la: L’assassina il·lustrada

Llegir «París no se acaba nuca» en clau de ciutat, portarà al lector a visitar tot el barri llatí, a fer un recorregut pels millors (i a dia d’avui més cars) cafès literaris de París, a passejar per les ribes del Sena, i sobre tot a omplir d’anècdotes de diferent volada cada cantonada dels mítics Boluevards Saint Germain i Saint Michel.

Bones dosis d’humor per a batxillers i intel·lectuals i, en qualsevol cas, una magnífica novel·la que val la pena llegir.

Altament recomanda per tots aquells que tinguin previst viatjar a París en breu.


Fitxa:
Títol: París no se acaba nunca
Autor: Enrique Vila-Matas.
Editorial: Anagrama.
Col·lecció: Narrativas hispánicas.
Preu: 16 €.
Pàg.: 240.


 

MATTHEW KNEALE: «VIAJEROS INGLESES: UNA EXPEDICIÓN A TASMANIA EN BUSCA DEL EDÉN»

Es frecuente que, al deambular entre los estantes de nuestra librería preferida, nos dejemos seducir por las portadas y títulos de los libros. Entre los muchos libros que nos tienten, no nos será fácil elegir «Viajeros Ingleses». Y no lo será por dos motivos, porque el escritor Matthew Kneale es un desconocido para el lector peninsular y porque el diseño del libro invita a imaginar el volumen más bien como una colección de biografías de viajeros ingleses antes que como un buen libro de viajes… y, claro, no es lo mismo.

Sí, Kneale es un desconocido en estos parajes, pero «Viajeros ingleses» fue galardonado en 2000 ni más ni menos que con el WhiteBread: el premio al mejor libro en lengua inglesa. No es un premio trivial.

 

Con «viajeros ingleses» Kneale embarca al lector en un viaje insólito en compañía de unos pasajeros muy particulares, entre ellos un reverendo inglés que pretende demostrar además de la existencia del Jardín del Edén, que éste se encuentra en las Antípodas, y justo su contrario: un científico positivista que pretende demostrar la superioridad de la raza blanca. No menos particular es el capitán del ballenero en el que viajan y su espacialísima tripulación.

La aventura promete. La inglesa es, junto con la francesa, la tradición literaria más volcada en el relato de la experiencia viajera. Tal vez por eso, en cuanto se nombra que el barco es un ballenero, el lector avezado en estas lides tenderá a recuperar las vicisitudes y tripulación del “Pequod” el viejo ballenero con el que el capitán Ahab recorrió medio mundo tras Moby Dick. En cuanto se nombra «la compañía» el lector tenderá a recuperar los detalles de la “Nelly” y el viaje de a la “Oscuridad de las Tinieblas”.

Sin embargo, «Viajeros ingleses» sigue un rumbo muy distinto trazado por un magnífico entramado de narradores que desde la interioridad de sus primeras personas van descubriendo el entretejido social de la vieja Inglaterra victoriana: su intrahistoria.

Matthew Kneale crea y da voz a “personajes tipo” de todos los estratos significativos de la sociedad británica. Viaje coral en el que hasta el más mínimo susurro debe ser escuchado: sólo con la fusión de todas las perspectivas ofrecidas consigue el lector hacerse una idea de la realidad escondida en “Viajeros Ingleses”.

En un contexto de literaturas lineales en las que el lector apenas debe resbalar y dejarse llevar, en el que la estrategia literaria dominante suele consistir en imprimir un ritmo trepidante y en una vertiginosa experiencia lectora enganchada al “una página más para ver si se salva o no”, se agradece un planteamiento diferente.

Kneale es un autor, hay que reconocerlo, inteligente. “Viajeros ingleses” es un enjambre de voces y perspectivas en el que el lector podrá elegir, posicionarse, seguir con mayor o menor atención tal o cual personaje, opinar, acompañar el desenlace de tal o cual situación… y a medida que va avanzando en la lectura irán apareciendo datos que continuamente resignificarán todo lo leído con anterioridad.

Una novela de relatos que exige del lector una cierta participación pero cuya estructura es apta para todos los hábitos lectores, desde las breves lecturas intermitentes del metro hasta las bucólicas largas y pluviosas tardes invernales.

En español fue traducido ya en 2001 y puesto en las librerías por una buena editorial, en una colección de confianza: «Narrativas Históricas» de Edhasa. La novela no ha tenido la repercusión que tal vez merezca, pero siempre es una garantía ser introducido por un sello de prestigio.

Sea como sea, además de un gran trabajo, “Viajeros ingleses” es una magnífica experiencia en al que vale la pena embarcarse. Recomendado.


 

LA IMPROBABLE VIDA DE BERNARD LAFOURCADE Y OTROS RELATOS

En febrero de 2008 Ediciones Blur S.L pone en librerías especializadas un magnífico trabajo a cuatro manos entre el escritor Enrique Mochales y el ilustrador Oriol Malet.

“La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” siendo la culminación de una idea sencilla y estimulante, es una rara avis en el panorama editorial español por lo general poco dado a proyectos innovadores.
Se trata de un libro de “cuento corto con ilustración” en el que el vasco Enrique Mochales aporta los textos y el catalán Oriol Malet las ilustraciones.

Clasificados en cuatro bloques de improbabilidad (realidad, amor, muerte y vida), Mochales ordena una cincuentena de textos acotables entre el cuento corto (muy corto) y el microrelato. Una destilada selección de situaciones y desenlaces que probablemente sorprenderan al lector por su eclecticismo narrativo: aunque domina el pretérito imperfecto tradicional, cada relato reniega del patrón y se erige como único y claro aspirante a ser el texto más destacadao y dar, por ello, nombre al conjunto.

El lector que suba “Bernard Laforucade” al tren para ir al trabajo, leerá apenas una serie de textos ágiles, ingeniosos, frescos y muchas veces sorprendentes.

Al lector que se lo tome con más calma, se le harán presentes situaciones kafkianas, en algunos momentos pensará en Borges, en otros recordará Eduardo Galeano, y en otros le vendrán ganas de releer Enrique Vila-Matas. Sin duda.

Valga, como muestra, un botón: “El brazo derecho de Anselmo”

"A veces encuentro a Anselmo en un mugriento café de los alrededores apurando el último trago de una botella de cerveza. Anselmo cuenta de izquierda a derecha los caballos parlantes de un cartel de circo y luego cavila. Nunca le gustó que le llevasen al circo. Prefería el zoológico, o algo parecido. Recuerdo especialmente nuestras apuestas: aquel día Anselmo se arriesgó demasiado, no fue lo suficientemente rápido. Ahora siempre dice que volvería a meter la mano en la jaula. Y cuando bebe no le hacen falta los dos brazos. Lo que apostásemos no tiene importancia: el ganador fue él."

Pero concebir “La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” tan sólo como un libro de relatos, es concebir tan sólo la mitad de lo que realmente es. Las ilustraciones de Oriol Malet no sólo complementan a la perfección los relatos sino que se diría que, en muchos casos, son la natural clave interpretativa de los mismos.

Podríamos haber encontrado los textos editados en un libro de relatos “convencional”: son absolutamente autónomos.
Del mismo modo, las ilustraciones podrían formar parte de un trabajo independiente.
Sin embargo, el acierto de
“La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” está justamente ahí: en la fusión de ambos talentos en un solo libro que bien podría ser obra de un único autor: por supuesto, del francés nacionalizado inglés Bernard Laforucade.

Búsquenlo. Léanlo. Contémplenlo.


 

Alfred Bosch: Los siete aromas del mundo.

Desde Marco Polo han prodigado en nuestras literaturas grandes relatos sobre el viaje del occidental a Oriente en busca de fortuna. Las grandes rutas comerciales de la seda y las especias funcionaron desde sus inicios como vías de intercambio culturales entre la vieja Europa y lo que para los occidentales era el exótico y lejano Oriente.

Dentro de esta literatura que daba fe de los grandes viajeros en busca de productos, en 1996 el italiano Alesandro Baricco sentó cátedra en este tipo de textos con “Seda”, un breve y delicadísimo relato sobre el primer comerciante europeo que se adentró en Japón en busca de los preciados gusanos de la seda.

En 2003, siguiendo los pasos de Baricco, el francés Fermine Maxence se atrevió con “Opio”, un relato con pretensiones que nos acercaba las vicisitudes del primer importador de té blanco: el té más preciado por el consumidor británico del siglo XIX.

Tras la seda y el té, en el 2004 llegó el turno del café en forma de novela polifónica, pseudo relato de viajes y semi espiritual: “Los siete aromas del mundo”.

Novela polifónica porque Alfred Bosch concatena siete relatos en los que siete narradores diferentes aportan sus diferentes perspectivas sobre el Félix Dufoy que cada uno de ellos ha conocido o tenido noticia en algún momento de su vida.
Félix Dufoy, personaje al que el lector nunca conocerá de primera mano, es el nexo de unión de los siete relatos: él y su incesante búsqueda, por medio mundo, de las mejores semillas de café posibles a mediados del siglo XVII.

Novela pseudo relato de viajes porque el lector puede seguir las vivencias de Dufoy efectivamente por medio mundo, desde Londres a Pernambuco (Brasil) pasando por Estambul, Arabia Feliz (Yemen), Abisinia (Etiopía), Nigeria y París. Cierto. Sin embargo el lector no podrá hacerse una buena idea de las regiones porque Bosch las utiliza como marco para las narraciones pero siempre superficialmente, sin bajar a la descripción de las geografías, ni de las costumbres, ni de las diferencias respecto su tierra natal…

Un lector que no tenga una ligera imagen previa de cada uno de los siete escenarios geográficos finiquitará la lectura sin distinguir demasiado entre Arabia Feliz, por ejemplo, y Pernambuco.

Novela semi espiritual porque retrospectivamente podría deducirse que el viaje por los siete confines ha significado para el misterioso y particular Dufoy un camino de superación, expiación o purificación personal.

En “Los siete aromas del mundo” cada aroma está asociado a una geografía, a un narrador vinculado a esa geografía, y, magnífica atención de Bosch, a un tipo de relato asociado a esa geografía que más o menos discretamente inserta en el discurso de cada uno de los narradores.

Viajes, viajeros, personajes, paisajes exóticos… de todo hay en “Los sietes aromas del mundo” excepto justamente eso: “aromas”. Si bien Bosch acumula intriga sobre el hecho que el personaje Dufoy, incansable buscador del café más puro, jamás lo haya probado pero sea finísimo experto en su aroma, no aparecen en el texto descripciones que hagan honor al nombre tal como sí las encontramos por ejemplo en el ya clásico “El Perfume” del alemán Patrick Süskind.

Siete relatos perfectamente entrelazados alimentando una intriga muy acertadamente resuelta tan sólo en el último capítulo, fragmentos lúcidos, oportunas referencias culturales y geográficas y, sobre todo, una lectura rápida y amena, sin episodios oscuros o páginas de relleno. Una buena lectura para disfrutar relajadamente junto a una magnífica taza de café y recorrer el mundo sin moverse de casa.


 

El fill de l’acordionista

Sembla que l’edició bona era la castellana ja que bé co-firmada pel mateix Atxaga.

Un dels personatges, el fill de l’acordionista, escriu un llibre: el mateix «Fill de l’acordionista»

Aquest noi, en Joseba, narra la mort de l’amic David i l’esdeveniment «dispara» la memòria cap a la joventut comuna.

Primer una adolescència rural y segon una militància activa a una banda armada: tot i que no ho explicita, clarament la banda terrorista ETA.

Així, un llibre escrit per un dels personatges del mateix llibre.

Aquest recurs ja el coneixem en la novel?la contemporània espanyola i catalana. Potser el cas més adient sigui, com no, «Soldados de Salamina» de Javier Cercas. (podeu veure la crítica al llibre i a la posterior pel?lícula de Trueba a la secció «Otros Textos»)

L’estructura narrativa, diguem-la així, tampoc és una novetat a ala nostra literatura recent, ara bé, sens dubte Atxaga es mou molt bé en aquests espais tècnics.

Tot «El fill de l’acordionista» és un entramat de dues temporalitats: l’actualitat i el passat: la joventut dels protagonistes del text.

Totes dues temporalitats s’entrecreuen constantment i intermitent, mantenint una tensió constant sobre la lectura que dur al lector a llegir i llegir i llegir per saber on conflueixen ambdues temporalitats, ambdues històries: el llibre.

Aquesta cadena, aquest barrejar els dos temps i pràcticament els mateixos personatges és una tècnica que explota magníficament a més del ja esmentat Cercas, el «planetari» Ruiz Zafón a «L’ombra del vent».

Està clar que la història recent d’Espanya, entengui’s des de la Guerra Civil fins l’actualitat, és una temàtica que no tan sols no passa de moda (sempre parlant en termes literaris), sinó que està a la picota.

Em ve al cap el que probablement sigui la primera o una de les primeres novel?les catalanes en recuperar la memòria recent o en entrellaçar els personatges amb autèntica mestria: absolutament recomanat: «Si te dicen que caí» de Juan Marsé.

Però continuem amb «El Fill de l’acordionista». Que Bernardo Atxaga és un «addicte» a l’euskera és un tema conegut. Ara bé, «El fill de l’acordionista» aquesta defensa poètica de l’euskera cau, per suposat sempre segons el meu parer, una mica ferrugosa, excessivament explícita i repetitiva.

En alguns paràgrafs hom té la sensació que Atxaga volia introduir, o millor dit falcar, a al seva novel?la la seva postura lingüística i que s’ha obligat a treure el tema cada x línies.

D’acord, pot ser ara faig un gra massa, el cas és que em sembla interessant remarcar aquest excés de, si em permeteu, patriotisme lingüístic.

Val a dir que Atxaga escriu, afortunadament, en euskera i que realment «El Fill de l’acordionista» en la seva versió original ha de ser una exquisitessa plena de matisos que en català (al menys en català) segur que s’han perdut per la traducció.

I és clar. El tema. Suposo que tot i ser una ficció literària, no ha esta gens fàcil per Atxaga tractar el tema del terrorisme. Sens dubte la tremenda sensibilitat que des del 11 de setembre i el 11 de març es manifesta a la societat espanyola al respecte, en el millor dels casos fa que es tracti d’un tema a tractar amb molta molta cura.

Atxaga, directe i frontal, explica la seva història des de la veu narrativa d’un terrorista «penedit». Per molt que Atxaga humanitzi aquesta perspectiva (tot i que en cap moment la justifica d’una manera oberta), el lector va adonant-se, línia a línia del que la identificació amb la veu narrativa, per altra banda inevitable, el converteix (al lector) temporal i virtualment en el mateix personatge, és a dir que el lector es pot descobrir en la pell d’un terrorista que al final del llibre ja ha purgat els seus crims però que durant una bona part no ha deixat de ser un militant actiu.

Atxaga ja ens havia mostrat aquesta perspectiva a «El hombre solo», és a dir, terreny sensible en el que Atxaga sap com moure’s.

La fórmula és òptima, una temàtica sempre ben acollida a Espanya, una tècnica que basteix correctíssimament un bon ritme i assegura les dosis mínimes de suspens que enganxa al lector.

Tot plegat conflueix en una novel?la de bon llegir amb el típic saber fer d’Atxaga però que, potser, no compleix del tot amb les expectatives generades per la llunyana Obaba…


 

El fill de l’acordionista

Sembla que l’edició bona era la castellana ja que bé co-firmada pel mateix Atxaga.

Un dels personatges, el fill de l’acordionista, escriu un llibre: el mateix «Fill de l’acordionista»

Aquest noi, en Joseba, narra la mort de l’amic David i l’esdeveniment «dispara» la memòria cap a la joventut comuna.

Primer una adolescència rural y segon una militància activa a una banda armada: tot i que no ho explicita, clarament la banda terrorista ETA.

Així, un llibre escrit per un dels personatges del mateix llibre.

Aquest recurs ja el coneixem en la novel?la contemporània espanyola i catalana. Potser el cas més adient sigui, com no, «Soldados de Salamina» de Javier Cercas. (podeu veure la crítica al llibre i a la posterior pel?lícula de Trueba a la secció «Otros Textos»)

L’estructura narrativa, diguem-la així, tampoc és una novetat a ala nostra literatura recent, ara bé, sens dubte Atxaga es mou molt bé en aquests espais tècnics.

Tot «El fill de l’acordionista» és un entramat de dues temporalitats: l’actualitat i el passat: la joventut dels protagonistes del text.

Totes dues temporalitats s’entrecreuen constantment i intermitent, mantenint una tensió constant sobre la lectura que dur al lector a llegir i llegir i llegir per saber on conflueixen ambdues temporalitats, ambdues històries: el llibre.

Aquesta cadena, aquest barrejar els dos temps i pràcticament els mateixos personatges és una tècnica que explota magníficament a més del ja esmentat Cercas, el «planetari» Ruiz Zafón a «L’ombra del vent».

Està clar que la història recent d’Espanya, entengui’s des de la Guerra Civil fins l’actualitat, és una temàtica que no tan sols no passa de moda (sempre parlant en termes literaris), sinó que està a la picota.

Em ve al cap el que probablement sigui la primera o una de les primeres novel?les catalanes en recuperar la memòria recent o en entrellaçar els personatges amb autèntica mestria: absolutament recomanat: «Si te dicen que caí» de Juan Marsé.

Però continuem amb «El Fill de l’acordionista». Que Bernardo Atxaga és un «addicte» a l’euskera és un tema conegut. Ara bé, «El fill de l’acordionista» aquesta defensa poètica de l’euskera cau, per suposat sempre segons el meu parer, una mica ferrugosa, excessivament explícita i repetitiva.

En alguns paràgrafs hom té la sensació que Atxaga volia introduir, o millor dit falcar, a al seva novel?la la seva postura lingüística i que s’ha obligat a treure el tema cada x línies.

D’acord, pot ser ara faig un gra massa, el cas és que em sembla interessant remarcar aquest excés de, si em permeteu, patriotisme lingüístic.

Val a dir que Atxaga escriu, afortunadament, en euskera i que realment «El Fill de l’acordionista» en la seva versió original ha de ser una exquisitessa plena de matisos que en català (al menys en català) segur que s’han perdut per la traducció.

I és clar. El tema. Suposo que tot i ser una ficció literària, no ha esta gens fàcil per Atxaga tractar el tema del terrorisme. Sens dubte la tremenda sensibilitat que des del 11 de setembre i el 11 de març es manifesta a la societat espanyola al respecte, en el millor dels casos fa que es tracti d’un tema a tractar amb molta molta cura.

Atxaga, directe i frontal, explica la seva història des de la veu narrativa d’un terrorista «penedit». Per molt que Atxaga humanitzi aquesta perspectiva (tot i que en cap moment la justifica d’una manera oberta), el lector va adonant-se, línia a línia del que la identificació amb la veu narrativa, per altra banda inevitable, el converteix (al lector) temporal i virtualment en el mateix personatge, és a dir que el lector es pot descobrir en la pell d’un terrorista que al final del llibre ja ha purgat els seus crims però que durant una bona part no ha deixat de ser un militant actiu.

Atxaga ja ens havia mostrat aquesta perspectiva a «El hombre solo», és a dir, terreny sensible en el que Atxaga sap com moure’s.

La fórmula és òptima, una temàtica sempre ben acollida a Espanya, una tècnica que basteix correctíssimament un bon ritme i assegura les dosis mínimes de suspens que enganxa al lector.

Tot plegat conflueix en una novel?la de bon llegir amb el típic saber fer d’Atxaga però que, potser, no compleix del tot amb les expectatives generades per la llunyana Obaba…


 

Enric Sòria: «Mentre parlem»

Enric Sòria i Parra és un autor valencià nascut al 1958. No és massa conegut: el seu nom no sona massa als cafés literàris però allà on se’l coneix sembla ser que se’l reconeix, se’l valora i se’l respecta.

A mi em va picar la curiositat de buscar-lo i llegir-lo perquè En Javier Cercas li dedica un breu articlet a «Relatos Reales». Tinc molt bon concepte dels pocs autors valencians que conec (especialment de’n Piera) i no em vaig poder estar.

Abans però vaig investigar una mica… Està clar que Sòria no és, ni moltíssim menys, un autor dels de llibre per any . Tot just un parell de llibres de poemes («Mirall de miratges -1992- i «Varia et memorabilia» -1984-) i un plec de treballs , traduccions, estudis…

«Mentre parlem» és una col·lecció de fragments que composen un dietari. Ja sabem que tret d’excepcions els dietaris no acostumen a ser betsellers. No estan en la línia, no estan encarats al -diguem-ho així- el «gran lector» sinò que més aviat acostumen a cercar al «lector de a prop», volen una lectura més intimista no apte pel metro, un lector que llegeixi quatre línies, tanqui el llibre i degusti les paraules, els sons, els significats…

«Mentre parlem» tot i que s’acosta molt a aquesta mena de dietaris, personal i íntim, també és una molt particular finestra a l’època representada: també és d’alguna manera, un document social. És clar… no podem fer general d’un particular i menys d’un com aquest però de cap manera pot deixar de ser un reflex, un ressó, fins i tot no pot deixar de ser una part d’aquella època…

Cal remarcar, a més a més, un magnífic pròleg. Un PRÒLEG en maiúscules pel que cal passar amb un llàpis a la ma per poder pendre nota d’alguns quants punts…

a. «La literatura, per existir, demana al seu destinatari una bona disposició d’entrada, un ànim propici cap a les belles inutilitats, com la conversa lenta o la jardineria».

b. (referint-se als dietaris coma gènere) «…aquella literatura on sembla confluir en el mateix jo qui diu i de qui és dit».

c. «NO ignore que el dietari, com a gènere, té també les seues convencions (…) Entre els llbres catalans més o menys recents que he lelgit amb més gust i profit hi ha, per exemple, «bosc Endins», de Valentí Puig, el «Dietari» de Gimferrer i el brevíssim «Ofici de Setmana Santa» de Rubert de Ventós, que demostra, si calia, que el gènere no està barallat amb la reflexió diguem-ne acadèmica, ni l’apunt amb la profunditat»

d. «Per a un escriptor, al capdavall, el moment de major intimitat és el de la’escriptura»

Què pensarà Sòria sobre l'»Escribir» de Margarite Duràs?

Bé. No puc reproduir les entrades al dietari que més m’agraden (alguns texto realment enormes) perquè són massa llargues per a una publicació d’aquestes característiques, però no puc estar-me de transcriure un parell…

12-IV-84
«L’horror que produïen a Nietzsche els periodistes (tan justificat) avui només el mereixen els polítics encarregats de l’apartat «Cultura». Comparat amb això el periodisme és fins i tot innocu. brossa de riu».

I per acabar, la que també és la darrera entrada de «Mentre parlem»:

10-II-85
«Que otros se jacten de las pàginas que han escrito.
A mi me enorgullecen las que he leído».

Senyors. Cal llegir-lo

Enric Sòria, Mentre Parlem. Edicions 62, Barcelona 1991.
Premi Joanot Martorell 1990


 

PHILIPPE CLAUDEL: LA NIETA DEL SEÑOR LINH

Primeras líneas: un anciano oriental huyendo de un país en llamas con una nieta de apenas unas semanas como único motivo para partir, en un barco de refugiados, hacia un futuro incierto lejos de su tierra natal.

Con tal panorama, el lector se encuentra de entrada con un descenso a los infiernos, con una experiencia de radical soledad, con una novela que justamente parte de un final, de una pérdida.

En una mano Una maleta con un puñado de tierra, en la otra un bebé: pasado y futuro representados en un momento de crisis, en una rotura, en una partida hacia ninguna parte, en una huida hacia adelante.

Al cabo de 6 semanas el barco por fin atraca en el puerto gris de una ciudad desconocida en un país desconocido. Los refugiados son hacinados en pabellones de acogida a la espera de que el gobierno gestione su situación. Días idénticos entre sí. Paciencia. Espera. Incertidumbre.

«La nieta del Señor Lihn» narra las peripecias de un abuelo superviviente en un entorno hostil, en un país cuya lengua no entiende y cuyos hábitos le son ajenos e incomprensibles.

Con esta historia anónima y delicada, Philippe Claudel reclama la atención del lector hacia las consecuencias particulares de los movimientos migratorios generados por conflictos bélicos de todo tipo.

Cuando una persona es arrancada de su entorno y resituada en una nueva realidad, la creación de las rutinas más insignificantes se redimensiona y se convierte en un poderoso mecanismo de defensa que sostienen la identidad de las personas.

Cada día el mismo pequeño paseo, a la misma hora, cada día rezándole a la nieta cuentos e historias que los anclan a la tradición a la que pertenecen por nacimiento y que les confiere sentido en un entorno incomprensible al que ya comienzan a pertenecer por forzoso exilio.

A pesar de la crudeza de la historia, Claudel propone un texto equlibrado, sin aspavientos ni salidas de tono. Un narrador omnisciente claramente alineado con el anciano describe desde una falsa distancia objectiva el día a día del personaje.

Su lenguaje sencillo permite al lector interpretar rápidamente el perfil psicológico de cada uno de los (pocos) personajes que entran en liza en la novela, al tiempo que posiblemente se deje enredar por la trampa que Claudel teje desde la primera línea del libro.

Hay que leer «la nieta del señor Lihn» bien atento a los detalles, bien atento a todo lo que nos llame la atención por ligeramente extraño. Las últimas páginas del texto acogen la clave interpretativa del entramado y sólo a su final la historia se cierra y toma su verdadero sentido.

Una buena novela, rápida y agradable de leer, bien resuelta y que invita a la reflexión.

Apta para todos los públicos.

CLAUDEL, PHILIPPE
LA NIETA DEL SEÑOR LINH
SALAMANDRA | 126 pág.
10,30 euros.

Eslava Galán: «En busca del unicornio»

Viatge a l’Àfrica del segle XV

De tant en tant passa. De tant en tant ens cau a les mans un llibre totalment imprevist d’un autor que no ens sona absolutament de res, i la seva història ens captiva i ens arrossega a devorar-la en «quatre dies».

És el cas de «En busca del Unicornio» de Juan Eslava Galán, un autor sembla que totalment consolidat, sembla que especialment prolífer però, paradoxalment no massa habitual als prestatges dels aparadors de les nostres llibreries. No el coneixem massa però compta al seu currículum dues fites tan mediàtiques com el Planeta del 87 i el Fernando Lara del 98.

«En busca del Unicornio» és la història d’un capità al servei del rei Enric IV de Castella (1424-1474) que rep la missió de viatjar més enllà del «país dels àrabs» a la cerca d’una banya d’unicorn que ha de retornar-li al monarca la virilitat perduda.

Un escamot de ballesters, un capellà, un servent i una donzella verge, necessària per dominar el ferotge unicorn, formen l’expedició que parteix cap a Marroc destí al cor de l’Àfrica negra.

Estem, davant de tot, d’una narració retrospectiva: la veu, sovint distant i ressentida, és la del propi capità Juan de Olid, el personatge principal, un cop sa i estalvi (no arribem a saber on).

Saber això ens permet una lectura una mica més laxa que ens facilitarà entrar en el seu humor sovint trist i miserable.

Les primeres pàgines es llegeixen amb una certa alegria, amb una simpàtica sorpresa, amb ganes. És la part de la presentació dels personatges i sobretot de l’ambientació al segle XV que dóna sentit a tot el relat.

Ara bé, que ningú no s’enganyi: com a història situada al XV, a un lector del XXI li semblarà, probablement, una història castellano-cèntrica, ultra-catòlica, ignorant, masclista, xenòfoba i portadora de tots i cadascun dels clixés i tics culturals que s’han anat transmetent dècada a dècada i segle a segle fins arribar, malauradament, a algunes de les nostres noves generacions.

La comicitat del xoc entre els pensaments privats i els comportaments del capità Olid, els intents per gestionar i assimilar, des d’una mentalitat més aviat pobra i empobridora, les espectaculars aventures i descobertes que li vénen al pas són la columna vertebral de la novel·la, el motiu pel qual el lector, probablement, arribarà al final del text i tancarà la darrera de les 250 pàgines.

Perquè «En busca del unicornio», a més d’una novel·la, és una novel·la de viatges i potser per això durant bona part del cos central del text la lectura es fa una mica feixuga.

Eslava encerta l’ambientació, encerta en el tractament psicològic que ens permet del capità, encerta amb el fortíssim contrast entre cultures i comportaments socials però es queda curt en les descripcions africanes i cau en l’excessiva repetició d’estructures que provoquen una caiguda del ritme i fins i tot una certa monotonia al bell mig d’un reguitzell de desventures.

Afortunadament, al sortir del cor del continent la narració sembla redreçar-se i recuperar part de l’interès que encara es recorda de la primera part del llibre.

Quan el personatge arriba a la costa, Eslava s’allibera de les repeticions i el relat, es refà sobre l’expectativa que genera la possible arribada a Castella, és a dir, per la morbositat de llegir el nou xoc entre el somni d’arribada imaginat per Olid i la realitat imaginada pel lector.

Tot plegat un relat d’aventures amb certes reminiscències del Quixot i fins i tot de la literatura picaresca. Una història ben trobada amb estratègies de bestseller que s’ha quedat a mig camí però que no per això deixa de ser una bona lectura per llegir relaxadament un dissabte a la tarda i fer-se, fins i tot, unes rises.

LA FITXA:
Autor: Eslava Galan, Juan
Títol: En busca del Unicornio
Editorial: Planeta
Pàgines: 250
Preu : 14,42 euros.


Font: capgros.com

Matilde Asensi: «El origen perdido»

Algunos críticos sitúan a Matilde Asensi como la Reverte femenina (Qué leer, septiembre de 2004), como la gran revelación que ha de alimentar de nuestras lecturas en los próximos años… como la nueva gallina de oro editorial…

En fin. De lo que no cabe duda es que aunque no sea (todavía) una celebridad entre nuestras estrellas literarias (aunque sin lugar a dudas está en ello), es cierto que esta periodista alicantina ya tiene una cierta escuela.
«El origen perdido» (sept. 2003) es su cuarta novela tras «El salón de ámbar» (1999), «Iacobus» (2000) y «El último catón» (2001), esta última con la friolera de 29 ediciones ….
Parece ser además que su índice de ventas (¿y consecuentemente de lectores?) progresa algo más que «adecuadamente». y claro, como casi no podía ser de otro modo, detrás de tan fulgurante éxito la omnipresente Editorial PLaneta.

«El origen perdido» es una novela de aventuras ceñida a género llena de lugares comunes en los que el único aliciente que le falta son la muerte de algún personaje más o menos importante, alguna persecución a lo bestia o ¿por qué no? ya puestos alguna que otra escena de sexo…

Arnau Queralt, treinta y pocos, informático «de éxito», propietario de una importante empresa de software se sumerge en el estudio de una cultura precolombina en busca de un remedio que sane a su hermano, un antropólogo de corte gris y académico. En su aventura le acompañan dos de sus empleados que además son sus únicos amigos, Proxi i Jabba.

El estudio de la cultura aymara les obliga a viajar a la selva boliviana y a adentrarse en el «Infierno verde»… la aventura a lo Indiana Jones está prácticamente servida, ataviados a lo Coronel Tapioca se aventuran nuestros urbanitas en la selva constantemente amenazados por exóticos animales (hormigas soldado y tábanos) hasta que (por ejemplo) de buenas a primeras se descubren rodeados por…

Quizá se convierta en un bestseller pero la cadencia del «librito» es tremendamente plana, los personajes son flojos, ramplones, carecen de profundidad psicológica, puros clichés.
El tiempo es mortalmente lineal, siempre hacia adelante siempre hacia adelante con un plomizo pretérito imperfecto amo y señor de 558 pàginas de novela. 558.
Las descripciones son discretas, algo evocadoras, cierto, pero posiblemente gracias más a nuestro bagaje visual que a su habilidad narradora…

En algunos ángulos de la trama uno casi se espera un par de aquellas opciones a lo Timun Mas (Elige tu propia aventura) … «si quieres que … salte a la página xx, en caso contrario continue…»

En algunos otros, sin embargo, estan a punto de aparecer «Los cinco» aquellos personajes de literatura juvenil que cuando yo era un «juvenil» ya comenzaban a estar algo pasados de moda…

Sin embargo y muy a pesar de todo, «El Origen Perdido» es uno de esos libros que enseñan la zanahoria, quiero decir que constantemente mantienen un mínima incógnita… y claro, Asensi pone la zanahoria y nosotros el borrico.
Se leen las primeras páginas, se entra en la dinámica y aún y sabiendo que el libro no mata de alegría, que probablemente no se lo vamos a recomendar a nadie y que hasta vamos a decir cuatro cosillas sobre lo aburridote que es… ahí estamos devorando página tras página hasta devorar las 500 pàginas en apenas un par de noches…

Y acaba.

Buscando por la red, un detalle interesantísimo: José Ferrandiz Lozano nos explica que Matilde Asensi no ha viajado en su vida a Bolivia. Que como Julio Verne (todos a una: alaaaaaaaa!!!!) viajaba por todo el planeta sin salir de su despacho… vaya, que todo lo que sabe sobre la selva y sobre el tema de «El origen desconocido» parece haberlo tomado de Internet, de las bibliotecas… Este dato debería aparecer en la contraportada. AL menos daría para un debate más que interesante… exceptuando a los grandes genios de la literatura…
¿es la vivencia de grandes experiencias condición sine qua non para escribir grandes textos?