“14”. Jean Echenoz.

És sabut que en moltes ocasions acabem comprant o decidint llegir un llibre sobre tot per allò que ens suggereix al fullejar-lo. El tamany, el tipus d’enquadernació, la portada, el text de la contraportada…
I, cal reconèixer-ho, l’editorial Raig Verd ha fet una bona feina amb això.

A la portada una mà blanca (que no innocent) empeny el primer d’una filera de soldats de plom provocant clarament un efecte dominó que ha de fer caure la resta. La metàfora salta a la vista. Mai-loan TU és la il·lustradora.

A la contraportada un breu text, quasi un poema, sintetitza a la perfecció tant la història com, i això la fa més elogiable, l’estil esgrimit per l’autor, el francès Jean Echenoz.

«Cinc homes han partit a la guerra.

Una dona n’espera la tornada de dos.

Falta saber si tornaran.

Quan.

I en quin estat.»

La guerra és, com es pot deduir pel títol, la Primera Guerra Mundial i l’Anthime és el jove francès a través del qual Echenoz passeja el lector per cinc-cents dies de front i 5 anys de guerra en tot just 15 capítols breus que, en conjunt, sumen a tot estirar 123 pàgines.

En efecte: 5 anys de guerra, 123 pàgines. 14 és un extraordinari exercici de síntesi concretat en una narració que flueix tranquil·la i serena, aparentment aliena a la cruesa dels esdeveniments propis d’aquella ja llunyana Primera Guerra Mundial.

Echenoz opta per un narrador omniscient que sembla no opinar, no sentir, perquè siguin els lectors els qui ho facin, que en té prou amb mostrar-ho tot de forma planera, amb un llenguatge senzill, sense ornaments ni fioritures de cap mena. I tant planera construeix la novel·la, tan lineal, tan llegible que hom pot caure en el parany de considerar 14 precisament això, un text senzill i excessivament planerenc, mancat de recursos i de qualsevol ambició literària. I sens dubte senzill ho és, però justament ho és com a resultat de la seva ambició i gràcies al seu saber fer literari.

Existeix un debat sobre la necessitat de ficcionar la guerra per poder explicar-la. Aquest argument s’aplica sobretot als supervivents d’aquestes guerres. En el cas de la Segona Guerra Mundial  Primo Levy i Jorge Semprun en són dos magnífics exemples amb grans i impactants constructors literaris. Echenoz no ha combatut a cap conflicte bèl·lic però sap ben bé que si vol explicar una guerra, l’ha de ficcionar, i que per fer-ho cal, necessàriament, una certa estratègia.

El procés de creació d’una novel·la, ens diuen els mestres, és un complex procés d’ordenació d’informació, de personatges, d’accions, d’espais, de temps… 14 és un extraordinari i molt literari exercici de síntesi que es basa, aventurem, en un aplicadíssim exercici d’ordenació d’informació. 14 conté pràcticament totes les imatges que hom podria evocar sobre la Primera Guerra Mundial. Imatges que provenen de lectures anteriors, de pel·lícules, dels exàmens d’Història Contemporània del Batxillerat, si es vol: l’ambient idíl·lic, en aquesta cas quasi decimonònic, previ a l’inici de la guerra, en el poble, el reclutament, l’ensinistrament, la transformació del jove en combatent, l’entrada en combat, l’horror del front, la por, els estralls, el món que no s’atura, la manca d’escrúpols dels proveïdors militars, el retorn, el trencament de la imatge idealitzada, l’acceptació del canvi, la nova supervivència…

Echenoz ha llistat tots aquests llocs comuns de la narració bèl·lica i després els ha acoblat seqüencialment fent servir per aconseguir-ho la figura de l’Althime a qui col·loca, amb millor o pitjor fortuna, al bell mig de pràcticament totes les escenes. El lector segueix a l’Althime i, com qui no vol la cosa, es topa amb la cruesa d’una guerra que l’assalta línia a línia. Pot agradar més o menys la senzillesa de l’estil, però en cap cas és gratuïta.

14 és una lectura de tardor que vol una actitud lectora oberta a la reflexió que segurament serà més difícil d’oferir en un trajecte de tren de 30 minuts que en un rogenc vespre de tardor.

I sí: val la pena.


Fitxa del llibre

Titol: 14
Autor: Jean Echenoz
Traducció al català: Anna Casassas
Editorial: Raig verd
Pàgines: 123
Preu: 13 €


Altres lectures de 14:

 José Martínez Rubio. En Valenciaplaza.com

http://www.valenciaplaza.com/ver/113813/-14—jean-echenoz—la-elegancia-del-apocalipsis–.html

Trotalibros.es

http://www.trotalibros.es/2013/11/14-de-jean-echenoz.html

Francesc Bon. En Un libro al día

http://unlibroaldia.blogspot.com/2014/04/jean-echenoz-14.html


Enllaços

Mai-loan TU

http://cargocollective.com/mailoantu/

Ana Casassas

http://www.escriptors.cat/autors/casassasa/pagina.php?id_sec=3949


 

«La primera mentida». Marina Mander.

Segurament el pitjor que es pot fer amb l’edició Rosa dels Vents de «La primera mentida» és començar per la contraportada: massa informació i massa orientació a una lectura basada en l’emotivitat.

Segurament el millor que es pot fer amb «La primera mentida» és, si se’m permet la comparació, tirar-se de cop a la piscina i, passades les primeres pàgines decidir si ens quedem nedant tranquil·lament o si sortim per l’escaleta més pròxima. I és que, si passades les 20 primeres pàgines el lector se sent còmode amb el text, serà una gran lectura perquè les 150 restants són tal com les 20 primeres.

En canvi, si el lector no acaba de combregar amb aquestes primeres pàgines, ja pot abandonar la lectura sense remordiments, perquè la resta del text no aporta res de nou.

«La primera mentida» és una historia explicada pel Luca, el nen, d’uns 10 anys, que la protagonitza. Una història realment dura que empeny al lector contra els límits de la seva sensibilitat però també contra els límits de la seva morbositat. Marina Mander ha tingut molta traça a l’hora de crear un context en el que la història tingui sentit, però malgrat el context i el sentit, la història resta mancada de versemblança. El lector posa entre parèntesis la versemblança, i entra al joc lineal proposat per Mander: llegeix i continua llegint amb l’únic al·licient  de saber, pobre, quin esdevenir l’espera al Luca.

Més enllà de la tensió lectora que aconsegueix (i no sense mèrit) Mander amb la seva proposta basada en la fibra sensible de la primera persona infantil, en un ritme àgil i en els  diàlegs i reflexions internes del nen Luca,  «La primera mentida» permet, com la majoria de textos literaris, diversitat d’acostaments: el paper de la dona, el de l’escola, el model de família, etc. però cap d’aquests temes de fons, per importants que puguin ser, suporta o justifica per si sol el conjunt de l’obra.

Al final i malgrat tot, una novel·la ben resolta que permet una lectura senzilla i ràpida tot i que no apta, s’ha de dir…  per a lectors i lectores de llàgrima fàcil.


Fitxa del llibre

La primera mentida
Marina Mander
Traducció: Anna Casassas
Editorial Rosa dels vents
173 pàgines


Altres lectures de La primera Mentida